Com de llarga pot ser la nit que ha començat a les 5 de la vesprada i acaba pasades les 8 del matí? Com de llargues son aquestes hores en les que puc mirar les estrelles pegades baix de la prestatgeria desprès de vore la pel·lícula mentre el cel esta cobert, fins el punt de no vore ni la lluna, quan l’estufa encara calfava l’habitació posada al numero 1 xq no estiga tota la nit en marxa, però tampoc faça massa fred com per a no poder destapar-se.
- No baixes del tot la persiana, no vaja a ser que vinga algun monstre a segrestar-te o pitjor encara a menjar-te els peus, que tingues que alçar-te al bany i no trobes el lloc on apoiar el peu per botar-me sense despertar-me, no vaja a ser que no trobes les chancles, i tinga que calfar-te els peus després d’haver-te fet llevar ells calcetins.
Es fàcil pensar que una casa ben aclimatada, uns grossos murs d’algun material aïllant, uns llençols rojos del Ikea i un coixí entre els braços poden suplir la teua calor. Sí, potser la part de la temperatura haja segut mes que coberta, però es impossible aconseguir el mateix efecte que tu provoques en cap de eixos elements, ni tan sols en tots en conjunt. Lo mes difícil d’aconseguir, escoltar la teua tranqui-la respiració desprès d’algunes rialles, bromes i algun “espera, que se m’ha entrat una rampa”, “se me ha dormit el peu” o algo semblant. Mai no es pot aconseguir eixa sensació de calidesa, per molt càlid que estiga el llit, si la font de eixa calidesa es troba tant lluny.
Sense pegar a fugir, sense por, sense remordiments, nomes xq s’hi vol, xq es sent, xq un t’estime no es ni era una paraula buida.
